GR7 - ETAPA: Solsona - Santuari del Miracle - Su

(17 km)
16 de maig de 2015
Per sementers de blat

JM a punt d'immortalitzar un breu instant

RECOMANACIONS 'DePega' 

Referències i enllaços d'interès
1. Solsona - Santuari del Miracle
2. Santuari del Miracle - Santuari de la Mare de Déu de Pinós

Època millor per fer el recorregut

aphyllanthes monspeliensis

Vam fer aquest tresc el mes de maig, en plena primavera, coincidint amb una onada inusitada de calor. Hi ha poques ombres pel camí. Per tant, recomanem fer aquest recorregut en època primaveral. També en han acompanyat una munió de flors de jonça (aphyllanthes monspeliensis). Si es fa en temps amb força 'caloret' és recomanable evitar les hores de migdia o protegir-se cap i coll amb un turbant tuareg o similar i força protecció solar a cames i braços.

MC i FC en acció

Travessem sementers de blat i, amb una mica de sort, algun camp ple de gallarets, altrament anomenats roselles (papaver rhoea).

Punts forts del tresc
Els sementers de cereals amb predomini del blat. Les basses de Brics. El Santuari del Miracle, un xic decadent ara, però que ens permet imaginar èpoques passades de l'església triomfant (el retaule barroc de l'església és certament impressionant); el servei de bar (que esperàvem amb deliri) és inexistent, però hi ha un punt d'aigua. La casa de colònies La Carral, també amb punt d'aigua.

Punts febles

AT lidera, com ja és costum

Els senyals de GR poden millorar; per tant, cal estar molt atents en cada cruïlla i/o bifurcació (i.e. cases de Bric, arribada a carretera després de La Carral).

Intendència

Vam decidir fer el tresc de nord a sud, de Solsona a Su. Procedents de Barcelona i Sabadell ens vam trobar tots a l'Hostal Forn de Su. Vam deixar un cotxe a un parell de kms en direcció a Solsona (prop del GR que travessa carretera a uns 2 km de Su). Vam arribar a l'entrada de Solsona per la LV-3002 on  es troba el GR7. Inici del tresc. Durant el tresc hem trobat 3 punts d'aigua: la Font del Bisbe (a 1km abans d'arribar al Miracle, el Miracle i La Carral). La Font del Bisbe rajava mandrosament.

FC, JR, FF - Al fons El Port del Comte

Aturada per fer un mos amb comentaris pertinents o no tan pertinents i reposar breument: Santuari del Miracle, a uns 13km de l'inici del recorregut. Aquest lloc és força adequat per fer un mos, reposar un xic, fer un vol d'inspecció del lloc i, especialment, visitar l'església i admirar el retaule barroc. Amb un euro es veu el retaule il·luminat!

Logística

Tresc de nord (Solsona) a sud (Su)
Lloc de trobada: Hostal Forn de Su

Per arribar a Su des de Cardona hi ha un trencall a mà dreta just abans d'arribar a Cardona. És la carretera BV-3001 i porta directament a Su. L'hostal (lloc de trobada) es prou visible; de fet, actualment Su té uns 17 habitants (en èpoques més glorioses en va arribar a tenir 150, ens comenten a l'hostal).

De l'hostal sortir amb tots els cotxes direcció Solsona. Cal entrar en la LV-3002 i i fer la curva a esquerra (vegeu plànol a sota). Un cop en la LV-3002, un cop feta la curva a l'esquerra  de la carretera en pujada, hi ha una granja a mà dreta. Uns 100m abans d'aquesta granja -a mà esquerra-veureu un trencall (fa baixada i hi ha un tros asfaltat). Agafar aquest trencall a mà esquerra i a uns 50m trobareu un espai discret per deixar un cotxe a l'ombra (cercle groc del plànol). Re-agrupació amb els cotxes restants i continuar camí de Solsona. Quan s'entra de nou a la carretera es veu la granja a mà dreta i, un cop passada la granja (uns 100m) es veu un trencall de camí a mà dreta. Aquest camí a mà dreta és precisament el camí GR7 per on s'arriba a la tornada (3 fletxes grogues). Vegeu plànol:

Cercle groc (on deixar un cotxe) - Fletxes grogues (GR7 - arribada)

Just abans d'entrar a Solsona (1km aprox.) es veuen unes granges de porcs a mà esquerra (ben visibles) i un trencall a mà esquerra que fa baixada en direcció a les granges. Aquest és el trencall de GR7, inici d'aquest tresc. Hi ha lloc suficient per aparcar. Inici del tresc girant a mà esquerra i passant pel costat dret d'una enorme bassa de purins (perfums primaverals).

Cal estar atents a les marques GR. Tanmateix no hi ha gaire problema per arribar al Santuari del Miracle. Del Miracle se surt a l'esquerra per un tram de carretera. Al cap d'una estona s'agafa un trencall que va paral·lel (quasi) a la carretera i cal anar sempre recte per aquest trencall fins arribar a La Carral. De La Carral cal continuar recte sempre fins arribar a una altra carretera secundària, travessar-la i continuar recte (és el darrer tram fins arribar a la granja prop de la qual hi ha el cotxe que agafaran els conductors per anar a buscar la resta de vehicles a Solsona. Mentre, la resta de caminants arriben a l'Hostal Forn de Su i reparen forces.

Atents a les marques i bon camí! jfa

GR7 ETAPA: Rubió - Sant Pere Sallavinera

(17+ km aprox.)
28 de febrer 2015
Els gegants del vent

Mireia, Assumpta, Cristina, Josep, 

                 Jordi, Marta, Francesc, gegants i Montserrat al fons

RECOMANACIONS DePega

Referències i enllaços d'interès
1. Sant Pere Sallavinera - Refugi Mas del Tronc
2. Refugi Mas del Tronc - Carretera N-II a Jorba

Època millor per fer el recorregut
Ja se sap, 'qualsevol dia pot sortir el sol'… o no. DePega l'hem fet a finals d'hivern, dia assolellat, vent suau i vistes 'formoses'.

Punts forts del recorregut
El Parc eòlic de Rubió més gran de Catalunya; refugi Mas del Tronc i Sant Martí de Maçana

Punts febles
Els primers 4 km de carretera des de Rubió fins arribar a passar els primers 'gegants eòlics' i 'encigalada' final (amb uns 7-8 km d'afegitó) per tal d'evitar un tram final de carretera (vegeu descripció gràfica al darrer paràgraf de 'logística').

Intendència
Trobada de tots al restaurant La Pala de Sant Pere de Sallavinera. Lloc de molt fàcil accés per l'Eix Transversal. Només entrar al poble hi ha un bon espai d'aparcament a l'esquerra (pati escola) i La Pala la trobareu a la dreta del carrer. Els primers en arribar poden aprofitar per fer un mos matiner vora la llar de foc. L'activitat de La Pala comença a les 9:00h.

Aturada a mig camí per fer un mos reparador i conversar sobre temes altament transcendents. El lloc ideal es fer aquesta aturada a Sant Martí de Maçana (us desviareu uns minuts del GR però val la pena). Fins i tot trobareu bancs i taules i un petit cobert; tot un luxe.

De tornada, a la tarda, una aturada a La Pala és obligada.

Logística
Atès que la nostra intenció és fer el GR7 de sud a nord hem iniciat el recorregut a Rubió. El punt de trobada ha sigut el restaurant La Pala (Sant Pere de Sallavinera). Hem seguit amb tots els cotxes, per dins del poble i seguint el GR7 en direcció sud fins uns 2-3 km i hem deixat un cotxe en un lloc adient per aparcar (aquesta estratègia ens va molt bé a la tornada; mentre els conductors van a Rubió a buscar els cotxes la resta fan els 2-3 km caminant fins Sant Pere Sallavinera). Hem tornat enrere amb la resta de cotxes per anar a agafar la carretera BV-1031 en direcció a Rubió (hi ha lloc per aparcar a la plaça de l'ajuntament). Un cop en la BV-1031 cal estar atents a un desviament asfaltat a mà dreta (que en el mapa també és BV-1031) quan la carretera ja fa baixada. Va directe a Rubió. Aquest desviament és fàcil de veure; hi ha lloc per aparcar i un dels enormes molins de vent.

Arribats a aquest punt hi ha dues opcions:
1. Aparcar cotxes i iniciar el recorregut GR7 direcció nord (de fet el GR7 ve del sud per aquest desviament asfaltat).
2. Arribar fins Rubió, aparcar cotxes, admirar el paisatge, fer un glop d'aigua, agafar pals i enfilar aquest tram asfaltat de recorregut fet en cotxe just fa uns minuts.

DePega recomanem la primera opció per tal d'estalviar-nos 3-4 km de pujada asfàltica fins al trencall de carretera esmentat abans (aquesta distància es pot recuperar en el tram final, com s'explica en el darrer paràgraf, si es decideix substituir un tram de carretera per un petit recorregut que s'ha marcat en groc).

Per tant, partint del trencall de la BV-1031 haurem guanyat temps i evitat asfalt. Les vistes a 360º són d'admirar i travessarem bona part del Parc eòlic de Rubió. Arribarem al refugi Mas del Tronc al cap d'una estona i continuarem fins arribar a Sant Martí Maçana (sortint un xic del recorregut GR) on es pot fer l'aturada i mos del dia. Val la pena.

Baixarem de Sant Martí per tornar al GR i seguirem les marques fins arribar a un tram de carretera asfaltada (vegeu foto inferior: tram vermell). Recorreguts uns 100m d'asfalt és on cal prendre una decisió: seguir uns 3-4 km de carretera ascendent (GR7) o agafar un trencall a l'esquerra (amb marca de petit recorregut) per evitar l'asfalt i fer un recorregut alternatiu fins arribar a Les Coromines (petit nucli de cases) i dins Les Coromines girar a mà dreta per camí fresat en direcció nord fins trobar la carretera que havíem deixat. A partir d'ara, carretera a munt uns 500m i seguir marques GR a mà dreta fins arribar al cotxe i Sant Pere Sallavinera. En aquest mapa podeu veure el recorregut que proposem en color groc:

El tram vermell són els 100m de carretera. El tram turquesa és el recorregut que vam fer (massa llarg pel nostre gust i per a les nostres cames). Per tant, proposem fer el tram en groc com alternativa a la carretera que segueix el torrent de Seguers. Un cop de nou a la carretera només resta fer una pujada asfaltada d'uns 500m seguint els senyals GR; sortir de carretera fins arribar al cotxe aparcat a l'inici del tresc; els conductors van a Rubió (o trencall alternatiu) a buscar els cotxes; la resta camina fins Sant Pere i, si ve de gust, aturada grupal a La Pala. Bon camí. jfa

Sant Pere Sallavinera – Santuari de Pinós, o a la inversa...

GR7 - ETAPA: Santuari de Pinós-Sant Pere Sallavinera

(17 km)
 11 abril 2015
 El cor de Catalunya 

RECOMANACIONS 'DePega'

Referències i enllaços d'interès
Santuari de la Mare de Déu de Pinós - Sant Pere Sallavinera

Època millor per fer el recorregut

De fet, qualsevol època de l'any pot tenir el seu encant. La primavera, que recomanem, ofereix els colors de la flora i molt especialment la gran abundància de romaní; és a dir, una etapa de flors, violes i …

Simon, Marta, Josep

Intendència

En el mateix Santuari de Pinós i ha l'Hostal de Pinós que, segons diuen, és l'hostal-restaurant més antic de Catalunya. Quedar per esmorzar en aquest indret pot ser una experiència gastronòmica.

A Sant Pere Sallavinera hi ha un restaurant, La Pala, que pot servir tant de punt de partida com d'arribada. La Pala té molta anomenada en tota la contrada. 'DePega' ens vam donar una xocolata desfeta com a premi al final de la jornada.

Aturada a mig camí per fer un mos i 'arreglar aquest món i part de l'altre': recomanem una OG (ombra generosa) sota un roure ufanós que es troba just en arribar al peu del Castell de Boixadors. Potser es voldrà fer coincidir aquest tresc amb un dels dies que es fa una visita guiada al castell.

Castell de Boixadors... Què fem ara?

Logística

És veritat que es pot arribar en tren des de Barcelona a Sant Pere Sallavinera (més ben dit, a uns 2km de Sant Pere): estació de Renfe  Seguers-Sant Pere Sallavinera (el GR7 passa per allí justament); tanmateix no serveix de gaire cosa, excepte si es vol fer aquesta etapa d'anada i tornada. Per tant, recomanem cotxes a banda i banda.

Recomanem fer el recorregut nord/sud; és a dir, iniciar l'etapa al Santuari de Pinós. I axí ho recomanem per 3 raons:

1.  Millor perquè el primer tram és asfaltat i val més trescar-lo descansats fent desnivell negatiu
2. Millor pel desnivell general de baixada
3. Millor per la situació estratègica del castell per fer un mos per dinar i per les vistes de 360º des del Castell de Boixadors

Per tant, el més assenyat és trobar-se tot el grup a Sant Pere Sallavinera, o millor, directament a l'estació de Renfe. Deixar un cotxe aparcat a l'estació i després tothom continuar amb els cotxes restants fins al Santuari de Pinós (35-40 minuts per revolts; cal entrar a Calaf per agafar la carretera B300 que porta al Santuari). Iniciar l'etapa i a 2km del final, en arribar a l'estació de Renfe, els conductors van a cercar els cotxes mentre la resta de trescaires fa els 2km restants fins La Pala (lloc de trobada final de tothom amb 'premi' inclòs). jfa

 Descriptiu (JMF)
11 d'abril del 2015.
Encetem aquest quadern de viatges amb una ruta que en certa manera, i sense proposar-nos-ho, és una declaració d’intencions. En primer lloc, perquè hem decidit de seguir un sender, el GR7, al seu pas per Catalunya i, ja d’entrada, el comencem per la meitat. De moment el seguim en direcció nord i més endavant farem cap al sud des d’aquest punt central, allò que se’n diu l’Alta Segarra. Però no entrem encara en matèria, que no ens hem acabat de “declarar”.... En segon lloc, comencem el relat d’aquestes caminades per la segona etapa. La primera, entre Rubió i Sant Pere Sallavinera, ja la vem fer i en parlarem més endavant. Per què? Perquè mira... I en tercer lloc, dèiem que fèiem una declaració d’intencions, oi?, doncs bé, perquè de bon principi, partint de la idea que fèiem la ruta de sud a nord, una part de l’expedició s’ha confós i al final, per raons logístiques, acabem fent-la de nord a sud. Declaració d’intencions? Sí, som uns excursionistes de pega. Ja veurem si alguna cosa més...

Expedicionaris sota la creu

Som al Santuari de Pinós, punt de partida de l'expedició. En aquests moments, ja estem tots reunits al mateix lloc. Som els que som: En Julià (la quota mallorquina), n’Assumpta (quota ripollesa), en Simon (quota germànica), na Mireia (a partir d’aquí tots som quota vallesana), en Francesc, en Jordi, na Marta, na Cristina, en Josep i en Ferran (no és ordre d’aparició, ni de quotes ni cronològic, és ordre caòtic del qui escriu). Alguns han esmorzat al cotxe pel camí i els altres mentre esperaven els primers. Esquivem retrets i comentaris insidiosos i ens posem a caminar. I alerta, que el caloret ja és aquí i el sol pica...

Baixada asfaltada

El primer tram del camí és una via asfaltada que baixa fort serpentejant en direcció sud. Com que la baixada es fa llarga i pesadeta, i déu n’hi doret el que baixem, sorgeixen algunes temptacions de trencar per un pista de terra però de moment s’imposa la consigna de no improvisar més del compte, que a la primera etapa ja en vem tenir prou (sí, sí, la crònica de la primera etapa està pendent, ja ho sabem). Per amenitzar aquesta passejada tan solana, enmig d’un entorn bàsicament de vegetació baixa de garrigues i matollar, badem una mica observant el que sembla un bitxac i, més lluny, el vol d’un aligot romancer. Sortosament, per cert, aquestes observacions no propicien cap ensopegada.

Paisatge típic de camps i turons

Veníem d'allà dalt

Al final de la baixada trobem la carretera, la travessem i continuem per un camí ben senyalitzat que planeja força, i feliçment celebrem que la terra pren el relleu de l’asfalt. A partir d’ara, el paisatge és de camps i arbredes, propi d’aquestes contrades a cavall entre el Solsonès, la Segarra i l’Anoia, una terra de ningú antigament anomenada Alta Segarra. Pel camí hom recorda que ens trobem al centre geogràfic de Catalunya. Alguns assenyalen Pinós, altres estiren cap al Bages o cap a la Segarra. Concloem que cadascú estira cap on és o li convé.

I estirant, estirant, fem una ullada al camí que ja hem fet. Pinós queda força enlairat. El que hem baixat ja no ho pujarem però de pujar encara hem de pujar algun turó.

És un bolet?

També veiem les clàssiques cabanes de la zona, petites joies de l’arquitectura rural. Amb volta de pedra, teulada de terra amb coberta vegetal..., i encara dubtem que to està inventat? La veritat és que se’n podria fer tot un catàleg, i ja se n’ha fet més d’un.

Però no badem, o ens cal recordar que estadísticament els excursionistes que més vegades s'han perdut són els que van enganxats a una càmera? Tornem, doncs al grup, que s’ha de fer pinya, ramat, país, pàtria..., i no sempre en aquest ordre (quina mania, l’ordre...).

Novament ens enfilem a un petit replà i a dalt de tot ens aturem a una cruïlla on veiem passar uns joves ciclistes. Són d’un esplai de Barcelona i es proposen arribar a Pinós, d’on venim nosaltres. Casualment, fan el mateix camí que nosaltres però a la inversa. Per les cares que fan, vermelles, joves, efervescents, i per alguns comentaris, deduïm que les pujades no els agraden gaire, i menys a ple sol. Els animem a continuar, que s’ho passaran pipa.

Edelweiss?

Continuem pels camps tacats de groc i també enfilem la pujada definitiva a un dels grans objectius del dia. El castell de Boixadors. Al paisatge encara li falta una mica per a la plena florida primaveral però ja fa força goig. En Julià està a punt de posar-se cantor... però no, que potser no és el moment i no volem pluja avui.

Però abans hem de fer una tros de camí solei, sospitem que es tracta d'un bosc cremat en regeneració, que de mica en mica es va omplint de pins i, més endavant, de tímida roureda pelada. Ens acostem al castell.

Ens hi acostem

Ja hi som!

I aquí el tenim. El castell de Boixadors. Els castells tenen un magnetisme especial entre els membres del grup. De fet, en el nostre passat comú hi perviuen imatges de castells i rutes memorables, les mateixes que fa temps van veure néixer l’excursionisme de pega, una disciplina molt estesa, segurament la més practicada tot i que ningú no ho vulgui admetre. Tornant als castells, algun dia escriurem la crònica de com els castells del Pallars van veure néixer el grup d’excursionistes de pega. Tornant a aquest castell, és hora de dinar, estem morts de gana i ens asseiem a dinar. Punt.

El dinar transcorre en una zona acollidora de sol i ombres, cada vegada més espesses per l’efecte dels núvols creixents. De fet, fresqueja una mica però no temem cap desenllaç pluvial. Conversem, doncs, amb esperit lúdic i obert a tota mena de temes de viva actualitat, com ara l’astronàutica i la cartellera cinematogràfica. També aprofitem per recórrer el perímetre del castell, quedi com un acte ritual ple de curiositat. No saltem la tanca que el delimita, que ja no tenim edat..., i ens diem que hi hem de tornar amb les claus o guia o qui sigui que ens hi deixi entrar.

Avall que fa baixada

Ara sí, continuem la marxa i davallem per un camí emboscat que es va fent més humit com més s'enclota. Sorprenen les obagues en aquestes zones interiors que en el nostre imaginari urbanita solem tenir com a seques, pelades i mancades d’exuberància. Un cop al pla, alternen novament les arbredes amb clarianes, i els marges s’esquitxen amb el romaní florit. Ens acostem al final.

Abans d’arribar a Sant Pere Sallavinera, travessem algunes vies de comunicació. Deixem de banda l’estació i la via del tren, travessem l’eix transversal per un pas inferior, i continuem plana enllà. El sol i l’asfalt d’alguns trams, sobretot al principi i al final de l’excursió, ens han desgastat força i ara tot just anhelem entaular-nos i assaborir la xocolata desfeta que sabem que ens hem guanyat.

Una d'aquelles estacions entranyables mig abandonades que té la Renfe.

I així ho fem. Arribats a Sant Pere, els conductors van a cercar els cotxes respectius mentre els altres preparem el terreny. En la constel·lació dels excursionistes de pega, no sabem si la xocolata és pols còsmica o la matèria primigènia amb què s’han fet les galàxies. Sigui el que sigui ens la mengem amb un parell de magdalenes. Demanar per demanar, servidor les prefereix amb pinyons. Tot arriba.