Sant Pere Sallavinera – Santuari de Pinós, o a la inversa...

GR7 - ETAPA: Santuari de Pinós-Sant Pere Sallavinera

(17 km)
 11 abril 2015
 El cor de Catalunya 

RECOMANACIONS 'DePega'

Referències i enllaços d'interès
Santuari de la Mare de Déu de Pinós - Sant Pere Sallavinera

Època millor per fer el recorregut

De fet, qualsevol època de l'any pot tenir el seu encant. La primavera, que recomanem, ofereix els colors de la flora i molt especialment la gran abundància de romaní; és a dir, una etapa de flors, violes i …

Simon, Marta, Josep

Intendència

En el mateix Santuari de Pinós i ha l'Hostal de Pinós que, segons diuen, és l'hostal-restaurant més antic de Catalunya. Quedar per esmorzar en aquest indret pot ser una experiència gastronòmica.

A Sant Pere Sallavinera hi ha un restaurant, La Pala, que pot servir tant de punt de partida com d'arribada. La Pala té molta anomenada en tota la contrada. 'DePega' ens vam donar una xocolata desfeta com a premi al final de la jornada.

Aturada a mig camí per fer un mos i 'arreglar aquest món i part de l'altre': recomanem una OG (ombra generosa) sota un roure ufanós que es troba just en arribar al peu del Castell de Boixadors. Potser es voldrà fer coincidir aquest tresc amb un dels dies que es fa una visita guiada al castell.

Castell de Boixadors... Què fem ara?

Logística

És veritat que es pot arribar en tren des de Barcelona a Sant Pere Sallavinera (més ben dit, a uns 2km de Sant Pere): estació de Renfe  Seguers-Sant Pere Sallavinera (el GR7 passa per allí justament); tanmateix no serveix de gaire cosa, excepte si es vol fer aquesta etapa d'anada i tornada. Per tant, recomanem cotxes a banda i banda.

Recomanem fer el recorregut nord/sud; és a dir, iniciar l'etapa al Santuari de Pinós. I axí ho recomanem per 3 raons:

1.  Millor perquè el primer tram és asfaltat i val més trescar-lo descansats fent desnivell negatiu
2. Millor pel desnivell general de baixada
3. Millor per la situació estratègica del castell per fer un mos per dinar i per les vistes de 360º des del Castell de Boixadors

Per tant, el més assenyat és trobar-se tot el grup a Sant Pere Sallavinera, o millor, directament a l'estació de Renfe. Deixar un cotxe aparcat a l'estació i després tothom continuar amb els cotxes restants fins al Santuari de Pinós (35-40 minuts per revolts; cal entrar a Calaf per agafar la carretera B300 que porta al Santuari). Iniciar l'etapa i a 2km del final, en arribar a l'estació de Renfe, els conductors van a cercar els cotxes mentre la resta de trescaires fa els 2km restants fins La Pala (lloc de trobada final de tothom amb 'premi' inclòs). jfa

 Descriptiu (JMF)
11 d'abril del 2015.
Encetem aquest quadern de viatges amb una ruta que en certa manera, i sense proposar-nos-ho, és una declaració d’intencions. En primer lloc, perquè hem decidit de seguir un sender, el GR7, al seu pas per Catalunya i, ja d’entrada, el comencem per la meitat. De moment el seguim en direcció nord i més endavant farem cap al sud des d’aquest punt central, allò que se’n diu l’Alta Segarra. Però no entrem encara en matèria, que no ens hem acabat de “declarar”.... En segon lloc, comencem el relat d’aquestes caminades per la segona etapa. La primera, entre Rubió i Sant Pere Sallavinera, ja la vem fer i en parlarem més endavant. Per què? Perquè mira... I en tercer lloc, dèiem que fèiem una declaració d’intencions, oi?, doncs bé, perquè de bon principi, partint de la idea que fèiem la ruta de sud a nord, una part de l’expedició s’ha confós i al final, per raons logístiques, acabem fent-la de nord a sud. Declaració d’intencions? Sí, som uns excursionistes de pega. Ja veurem si alguna cosa més...

Expedicionaris sota la creu

Som al Santuari de Pinós, punt de partida de l'expedició. En aquests moments, ja estem tots reunits al mateix lloc. Som els que som: En Julià (la quota mallorquina), n’Assumpta (quota ripollesa), en Simon (quota germànica), na Mireia (a partir d’aquí tots som quota vallesana), en Francesc, en Jordi, na Marta, na Cristina, en Josep i en Ferran (no és ordre d’aparició, ni de quotes ni cronològic, és ordre caòtic del qui escriu). Alguns han esmorzat al cotxe pel camí i els altres mentre esperaven els primers. Esquivem retrets i comentaris insidiosos i ens posem a caminar. I alerta, que el caloret ja és aquí i el sol pica...

Baixada asfaltada

El primer tram del camí és una via asfaltada que baixa fort serpentejant en direcció sud. Com que la baixada es fa llarga i pesadeta, i déu n’hi doret el que baixem, sorgeixen algunes temptacions de trencar per un pista de terra però de moment s’imposa la consigna de no improvisar més del compte, que a la primera etapa ja en vem tenir prou (sí, sí, la crònica de la primera etapa està pendent, ja ho sabem). Per amenitzar aquesta passejada tan solana, enmig d’un entorn bàsicament de vegetació baixa de garrigues i matollar, badem una mica observant el que sembla un bitxac i, més lluny, el vol d’un aligot romancer. Sortosament, per cert, aquestes observacions no propicien cap ensopegada.

Paisatge típic de camps i turons

Veníem d'allà dalt

Al final de la baixada trobem la carretera, la travessem i continuem per un camí ben senyalitzat que planeja força, i feliçment celebrem que la terra pren el relleu de l’asfalt. A partir d’ara, el paisatge és de camps i arbredes, propi d’aquestes contrades a cavall entre el Solsonès, la Segarra i l’Anoia, una terra de ningú antigament anomenada Alta Segarra. Pel camí hom recorda que ens trobem al centre geogràfic de Catalunya. Alguns assenyalen Pinós, altres estiren cap al Bages o cap a la Segarra. Concloem que cadascú estira cap on és o li convé.

I estirant, estirant, fem una ullada al camí que ja hem fet. Pinós queda força enlairat. El que hem baixat ja no ho pujarem però de pujar encara hem de pujar algun turó.

És un bolet?

També veiem les clàssiques cabanes de la zona, petites joies de l’arquitectura rural. Amb volta de pedra, teulada de terra amb coberta vegetal..., i encara dubtem que to està inventat? La veritat és que se’n podria fer tot un catàleg, i ja se n’ha fet més d’un.

Però no badem, o ens cal recordar que estadísticament els excursionistes que més vegades s'han perdut són els que van enganxats a una càmera? Tornem, doncs al grup, que s’ha de fer pinya, ramat, país, pàtria..., i no sempre en aquest ordre (quina mania, l’ordre...).

Novament ens enfilem a un petit replà i a dalt de tot ens aturem a una cruïlla on veiem passar uns joves ciclistes. Són d’un esplai de Barcelona i es proposen arribar a Pinós, d’on venim nosaltres. Casualment, fan el mateix camí que nosaltres però a la inversa. Per les cares que fan, vermelles, joves, efervescents, i per alguns comentaris, deduïm que les pujades no els agraden gaire, i menys a ple sol. Els animem a continuar, que s’ho passaran pipa.

Edelweiss?

Continuem pels camps tacats de groc i també enfilem la pujada definitiva a un dels grans objectius del dia. El castell de Boixadors. Al paisatge encara li falta una mica per a la plena florida primaveral però ja fa força goig. En Julià està a punt de posar-se cantor... però no, que potser no és el moment i no volem pluja avui.

Però abans hem de fer una tros de camí solei, sospitem que es tracta d'un bosc cremat en regeneració, que de mica en mica es va omplint de pins i, més endavant, de tímida roureda pelada. Ens acostem al castell.

Ens hi acostem

Ja hi som!

I aquí el tenim. El castell de Boixadors. Els castells tenen un magnetisme especial entre els membres del grup. De fet, en el nostre passat comú hi perviuen imatges de castells i rutes memorables, les mateixes que fa temps van veure néixer l’excursionisme de pega, una disciplina molt estesa, segurament la més practicada tot i que ningú no ho vulgui admetre. Tornant als castells, algun dia escriurem la crònica de com els castells del Pallars van veure néixer el grup d’excursionistes de pega. Tornant a aquest castell, és hora de dinar, estem morts de gana i ens asseiem a dinar. Punt.

El dinar transcorre en una zona acollidora de sol i ombres, cada vegada més espesses per l’efecte dels núvols creixents. De fet, fresqueja una mica però no temem cap desenllaç pluvial. Conversem, doncs, amb esperit lúdic i obert a tota mena de temes de viva actualitat, com ara l’astronàutica i la cartellera cinematogràfica. També aprofitem per recórrer el perímetre del castell, quedi com un acte ritual ple de curiositat. No saltem la tanca que el delimita, que ja no tenim edat..., i ens diem que hi hem de tornar amb les claus o guia o qui sigui que ens hi deixi entrar.

Avall que fa baixada

Ara sí, continuem la marxa i davallem per un camí emboscat que es va fent més humit com més s'enclota. Sorprenen les obagues en aquestes zones interiors que en el nostre imaginari urbanita solem tenir com a seques, pelades i mancades d’exuberància. Un cop al pla, alternen novament les arbredes amb clarianes, i els marges s’esquitxen amb el romaní florit. Ens acostem al final.

Abans d’arribar a Sant Pere Sallavinera, travessem algunes vies de comunicació. Deixem de banda l’estació i la via del tren, travessem l’eix transversal per un pas inferior, i continuem plana enllà. El sol i l’asfalt d’alguns trams, sobretot al principi i al final de l’excursió, ens han desgastat força i ara tot just anhelem entaular-nos i assaborir la xocolata desfeta que sabem que ens hem guanyat.

Una d'aquelles estacions entranyables mig abandonades que té la Renfe.

I així ho fem. Arribats a Sant Pere, els conductors van a cercar els cotxes respectius mentre els altres preparem el terreny. En la constel·lació dels excursionistes de pega, no sabem si la xocolata és pols còsmica o la matèria primigènia amb què s’han fet les galàxies. Sigui el que sigui ens la mengem amb un parell de magdalenes. Demanar per demanar, servidor les prefereix amb pinyons. Tot arriba.